HISTORIA

"Carzre", com ho pronunciaven els antics valencians, es troba situat al centre de la vall del que va prendre el seu nom. Aquesta vall va ser conegut amb els noms de Broto i de les Flors. El botànic Cavanilles l'anomenà per la seva ubérrima producció, Vall-farta, i Madoz, allà per l'any 1846, va anomenar la vall de la Mort. Aquestes denominacions responien a un autèntic sentit de la realitat. Abans de que s'introduira en ell el cultiu de l'arròs, era bonic, sa, fresc alegre i afable, convidant a gaudir d'una vida plàcida i tranquila.

Però amb la introducció del cultiu de l'arròs la bonica vall, es va convertir en un lloc pestilent, sepulcre dels seus propis habitants que, en la seva major part, trobaven prematura mort degut a les epidèmies de malària.

Segons el pare Lerchundi, "Carzre" significa en àrab lloc de repòs i tranquil·litat. Tanmateix, el nom és, segons sembla, llatí i deriva de la situació geogràfica de la vall, semblant a la d'una presó, els murs estan constituïts, en aquest cas per les serres de Gabarda i Antella, Montot i Realengo, que l'envolten pels costats nord, oest i sud; la porta d'entrada queda a l'est, en l'espai existent entre la serra de Gavarda i el del Castellet de senyera. 

Càrcer degue naixer arran de l'ocupació de la vall pels àrabs, allà pels anys 713 ó 714. Així semblen indicar les restes trobades. Proves d'aquesta asserció constitueixen també la desapareguda església, que abans fou mesquita; les fàbriques de ceràmica i rajoles; el fet de no haver trobat, fins ara, restes d'utensilis o habitacions d'èpoques anteriors als musulmans. Per últim, els noms d'algunes partides, com la del Ravalet, derivada de la paraula àrab Rahal, que significa raval, i la del Socá, corrupció de xoca, nom d'un poblat desaparegut que fa temps que es trobava situat en aquesta partida. 

Nominalment almenys, el primer senyor de Cárcer va ser don Pedro Fernández, senyor d'Albarracín i de Azagra, a qui el rei don Jaume I ho va concedir el 5 d'agost de 1237, és a dir, cinc anys abans de la reconquesta de la vall i mentre el sobirà es trobava situat per segona vegada a la ciutat de València. És possible que aquesta donació fos revocada, o que don Pedro Fernández no prengués possessió del poble, ja que en 1242 Jaume I torna a concedir l'alqueria anomenada Càrcer, amb les seves pertinences,-excepte molins i forns-, a Gonzalbo Juan Domínguez, a Sebastià , consobrino de Martín de Sicília i a altres quaranta-set pobladors. En el mateix any el rei va fer donació de terres de la vall a altres vint persones.

Escolano parla de Càrcer en els termes següents: "Ras de Sumacàrcer recolzen sobre la ribera del Xúquer el lloc de càrcer o Carzre, com pronunciaven els primers valencians de la conquesta. Les seves cases, a prop de dues-centes de moriscos i a nivell llaurades, que amb les sèquies i totes elles i els seus carrers tan curiosament d'aigua clara que creuen per elles i els molts parrals que en forma de soportales cobreixen les portes de les cases, fan el lloc, un dels llocs apacibles i graciosos del regne ". 

Altres antecedents deixen entreveure l'existència, en temps remots, d'un carrer en la qual habiten cent donzelles simbolitzades en les cent parres que feien l'ombra i l'adornaven. Aquest gran carrer de les cent parres devia ocupar els terrenys que avui formen les partides de la senyoria i Ravalet. El seu traçat va ser segurament bastant irregular, amb trajectes rectes i altres formats per corbes més o menys tancades. Al llarg de tota ella devien discórrer, a cel obert, les sèquies del Racó i de la senyoria, que, com és característic en els poblats àrabs, formarien una mena de canal de circumval·lació destinat al reg i als desguassos. Anys després, desapareixerien les parres, el bonic carrer es va anomenar l'olivera a causa de que va créixer en ell una gran olivera.

Segons l'historiador Francisco Diago, documents anteriors a 1384 acrediten l'existència de fàbriques de ceràmica en càrcer i fins i tot citen alguns noms de ceramistes que van viure entre els anys 1317 i 1326. Però així com les fàbriques de ceràmica de Paterna van ser absorbides per les creades en el veí poble de Manises, les de Càrcer varen desaparèixer amb la despoblació ocasionada per les freqüents epidèmies. Despoblació terriblement agreujada per l'expulsió dels moriscos, que al marxar es van portar amb si l'art de la fabricació, ja que els cristians que van quedar, per falta de mans o de tècnics, es van sentir incapaços de mantenir aquestes indústries. 

Que càrcer va ser ric i important ho demostra també el fet de que, al posar el rey don Jaume el Conqueridor la primera contribució que va imposar als moros després de la Reconquesta, a 24 de setembre de 1257, exigeix als de Càrcer i Sumacàrcer - posat que aquesta població depenia de la primera- el pagament de cent besantes, quantitat igual a la que exigia als moros d'Alzira, i lameitat de la qual va sol·licitar als de València, la qual era de 200 besantes. 

En aquesta primera contribució imposada pel rei Don Jaume al regne de València, figuren només vint-i-sis pobles, i és de suposar que serien els més importants i entre tots els de la vall, únicament càrcer apareix en la relació. 

Està doumentada extensament la bellesa i tranquil·litat de la vall, en el que devia abundar la caça, com ho prova una provisió de 1526 existent a l'Arxiu Municipal de Xàtiva, en la qual es disposa que vagin caçadors a la vall de Càrcer a caçar francolíns (espècie de perdiu, extingida actualment a Europa) per al duc de Calàbria.